Vam néixer el novembre de 2008 i ara tenim un any. Un any que inclou un ritme pausat d'ençà del juliol de 2009, en què ambdues famílies ens hem trobat en ple procés d'adaptació. Ara tot just comencem a entrar en una nova normalitat. Ara ja ens coneixem amb els nostres fills; ara ja ens entenem parlant, jugant, rient i plorant, en la salut i en la malatia, i així ens voldrem estimar i honorar tota la vida.
Un plat ben català, diu el meu fill Aram que li han servit avui al col·le: mangondilles amb plegamans. A mi em consta pel menú del mes que avui tocava llenties, hamburguesa i flam de xocolata però... El llenguatge és creatiu i el seu padrí viu a Palau Solità i Plegamans. Visca l'aprenentatge i visca la llengua! YLa foto: "Pregadéu", per Tomeu, amb mandonguilles casolanes afegides manualment (http://www.naciodigital.cat/blocdefotos/index.php?seccio=noticies&pag=&cerca=&autor=1241&tag=®xpag=90)
"L’Athena ja sabia que els seus pares l’havien adoptada quan la vaig conèixer. Tenia dinou anys i estava a punt de començar una baralla al bar de la universitat perquè una noia, pensant-se que era d’origen anglès (blanca, cabells llisos, ulls de vegades verds de vegades grisos), havia fet un comentari desfavorable sobre l’Orient Mitjà.
Et dius Jofre. Però et diuen Romeu perquè abans de marxar de classe, de l'escola bressol, has de fer petons a totes les nenes, nens, cuinera i monitores. Si no, no marxes content. I no sempre en quedes satisfet que de vegades els pares t'hem d'esperar que facis una segona ronda. Amb un somriure encara més gran a la cara hi afegeixes abraçades, crits i saltirons.
I amb ell va arribar la remuntada. Va ser el dia 2 de maig quan vàrem aterrar a Barcelona i de tornada escoltàvem a la radio la primera part del partit Barça-Madrid. La segona part del partit ja la vàrem veure a casa, després d’una dutxa, amb el pijama i les sabatilles, ens vàrem asseure al sofà i al Jan, que estava molt cansat, el vàrem ficar al seu llit. Encara no hi havia tingut temps que s'adormís quan vàrem començar a sentir clàxons i un terrabastall de petards i coets...Que li devia passar pel cap?
Veritablement és una de les preguntes que m’envaeixen i a la qual em costa trobar resposta. Et miro, et veig, i sembles tan feliç... Però no ho puc evitar i intento ficar-me dins del teu petit cap. Com m’agradaria saber què penses amb tot el que estàs descobrint... i és que en el teu dia a dia trobes un tresor a cada moment. A casa, no ens podem treure la imatge que ens vas deixar quan vàrem anar i vas veure la platja per primer cop, i les teves petites mans es varen apropar al teu pit dient “ohhhhhhhh!!!” I és que encara ets pura expressió, tot i que dia a dia anem forjant un petit vocabulari i aprenem a entendre’t millor.
Dissabte passat va fer tres setmanes que vàrem arribar i m’agradaria demanar-vos perdó. Veritablement no tinc paraules per la meva tardança, però es increïble com passen els dies des que Jan és a casa... i tot, als seus tres anys, encara per descobrir.
Quan les cigonyes vénen de Sibèria, i no de París, et prens com un joc buscar entre dos nous germans similituds i diferències. “-Troba les 7 similituds i les 7 diferències.” Em dic quan em poso davant d’aquesta foto i, sincerament, m’ho passo bé. Són els meus sols, i ja s’han fet germans del tot. El destí potser està escrit, no ho sé, però és ben sorprenent.
Una foto il·lustrativa del que ha estat la meva baixa per maternitat: l'Aram i el Jofre mirant com centrifuga una de les infinites rentadores.
Tinc una amiga que, en tornar de Novosibirsk amb el seu nen, va saber que el xicot patia terrors nocturns. Els ulls esbatanats, la mirada perduda i el cor accelerat, com si estigués despert però profundament adormit el seu nen patia. Ara ja els ha passat. Li queden les pors que s’expressen en malsons que acostumen a patir molts infants a partir dels quatre anys. Una abraçada a aquesta família de Banyoles.
A Moscou, quan dormies no dormies. A Novosibirsk no ho sabíem, però tampoc dormies quan eres a la casa bressol. T’autogronxaves amb tanta força cada mitja hora que feies caminar el bressol de paret a paret de la cambra que compartíem.
Aquest monument a Sant Jordi és molt a la vora de la Plaça Roja de Moscou, just darrere del Kremlin. La foto està feta tot enfocant la part del globus on s'hauria de veure on és Catalunya: un mica més al nord d’on hi ha dibuixats els camells que assenyalen Rabat.
Ens queixem de tant de tràmit i de tanta paperassa que ens demanen des de l’Estat d’origen dels nostres fills per tirar endavant l’adopció però hem de reconèixer que tampoc són fàcils els tràmits en els ministeris més propers, aquí, un cop tornats.
Més enllà de temors i recances, s’obren sempre blaus horitzons. Res no pot desviar-nos del curs de riu del viure; però basta la voluptat d’estimar perquè l’aire dringui a cada mot, i s’allargassi l’eco que ens fa, si més no, perdurables.
“Les persones que tenen paciència saben esperar amb calma que les coses succeeixin, ja que pensen que s'ha de donar temps a allò que no depèn estrictament d’un mateix.” Trinidad Aparicio, psicòloga clínica
“Ser pacient no és resignar-se, sinó gaudir de l’espera” “Són els temps de la preparació els que fan realment gran la festa.” Salvador Cardús, sociòleg
“La paciència és un arbre d’arrels amargants però de fruits dolços,” Anònim que m’ha fet arribar un bon amic mexicà, Juan Narváez.
De Novosibirsk a Moscou no puc evitar de mirar amb ansietat ulls, orelles, nassos, dits, espatlles, clatells, alçades, amplades, tots els trets en definitiva de cada passatger. Intento amb això endevinar de gran com seràs. Les persones que viatgen de Novo a Moscou i de Moscou a Novo, la major part maletí en mà, solen ser grans de mida, cossos generosos d’aquells que un cop s’han encabit al seient de l’avió poc moviment els queda i només de tors en amunt.
Saps quants cops he pensat amb tu aquesta última setmana? I quants cops he plorat? I és que avui hauríem d’estar celebrant una setmana del nostre retrobament des del passat agost... i ara no ens queda res més que continuar esperant. Perquè això sí, no ho dubtis que estem esperant i cada dia sospirem per rebre notícies des de Novosibirsk. Ho tenim tot, tot preparat, les maletes de Papà, Mamà i la del Tete, la teva maleta, els bitllets d’avió, el teu bitllet d’avió... i uns enormes cors carregats d’amor per donar-te. Tan aviat en tinguem notícies te les farem arribar.
Molts cops, com diu la Yvonne, se senten tantes coses, tants casos i ara m'he adonat que ha estat com quan juguem als jocs d'atzar... diuen que sempre toca pero mai a tu... i avui sí, sí que m'ha tocat a mi. Va ser un 26 de gener quan vaig rebre la trucada per dir-me que ja tenia data de judici i ha estat un 26 de febrer quan m'han dit que la data del judici no es compliria. No t'ho pots ni imaginar como senta...ha estat terrible i he plorat tant fill meu. M'ha costat molt pair-ho i crec que ara ja estic millor. Aquest cap de setmana m'he refugiat a la costa amb un cel trist i gris que m'ha acompanyat i amb l'escalfor de les persones que sempre estan quan ho necessites. Gràcies per tot i dir-vos que continuem endavant. I a tu fill meu, una forta abraçada.
Possiblement ha estat la vostra última nit amb nosatres, Matilde, Juanan i Oriol, abans que partiu també cap a ser quatre.
I tant que tot arriba!
Només queden 15 dies !!! puc dir amb alegria o també puc dir...encara queden 15 dies, amb desànim.
Sempre hauríem d’actuar amb un estat emocional i una actitud positiva. De veritat, sempre.
Doncs ja feia tant de temps que t’estava esperant, que ja no sabia com reaccionaria. Tantes vegades he imaginat aquest moment, què estaria fent, a quina hora seria, si em trobaria el missatge al contestador, si seria ella (“la Núria”), si seria ell (“en Toni”)...en fi...un 26 de gener, va arribar ella, “la trucada”.
Avui és el meu aniversari i, ves per on, aquí és Santa Tatiana. Santa i màrtir, obradora de miracles en l’època d'Alexandre el Sever, que va morir decapitada cap allà el 225 dC.
Plora ara el moment agredolç, trist i feliç en què imagines com li diràs al teu fill que no l’has dut a la panxa, que una casa bressol li va ser mare el seu primer any de vida, per poder-li-ho explicar en el moment de debò amb un carícia, una abraçada, un somriure i una besada. El passat es l’instant de la nostra normalitat que ens ha permès ser ara.
Part de Nosaltres inicia la marxa. El suro que obtura el coll d’ampolla dels nostres tràmits als ministeris russos s’ha mogut. Com el gas a pressió empeny un tap quan intueix l’escletxa l’espera comença a esbravar-se per dues fuites: hi ha data de viatge per a dues famílies, una d'elles la meva.
