De nou l’escabiosi et va atacar, un cop aquí, amb una virulència insaciable i et deixà les mans, pobret meu, en carn viva. Jo no faig més que pensar quant de temps feia que portaves aquesta bestiola al cos i com de fondes deurien ser les cavitats que a la pell t’hi feren. Cada matí la teva àvia t'ha vingut a veure i s’esgarrifa només de pensar en quin estat arribaran a fer-se grans, pobres nanos, alguns del que van ser els teus companys, que creixeran en hospicis saturats sense rebre el tractament adequat. Espero que el destí i la força els ajudi.
Y
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada