dilluns, 30 de novembre del 2009

Tenim un any

Vam néixer el novembre de 2008 i ara tenim un any. Un any que inclou un ritme pausat d'ençà del juliol de 2009, en què ambdues famílies ens hem trobat en ple procés d'adaptació. Ara tot just comencem a entrar en una nova normalitat. Ara ja ens coneixem amb els nostres fills; ara ja ens entenem parlant, jugant, rient i plorant, en la salut i en la malatia, i així ens voldrem estimar i honorar tota la vida.
Y

dimarts, 24 de novembre del 2009

Mangondilles amb plegamans

Un plat ben català, diu el meu fill Aram que li han servit avui al col·le: mangondilles amb plegamans. A mi em consta pel menú del mes que avui tocava llenties, hamburguesa i flam de xocolata però... El llenguatge és creatiu i el seu padrí viu a Palau Solità i Plegamans. Visca l'aprenentatge i visca la llengua! Y

Plegamans: pregadéu; revolta-campanes, mantis religiosa.

La foto: "Pregadéu", per Tomeu, amb mandonguilles casolanes afegides manualment (http://www.naciodigital.cat/blocdefotos/index.php?seccio=noticies&pag=&cerca=&autor=1241&tag=&regxpag=90)

dijous, 12 de novembre del 2009

Els ulls glaucs d'Atenea com els dels meu fill Aram

"L’Athena ja sabia que els seus pares l’havien adoptada quan la vaig conèixer. Tenia dinou anys i estava a punt de començar una baralla al bar de la universitat perquè una noia, pensant-se que era d’origen anglès (blanca, cabells llisos, ulls de vegades verds de vegades grisos), havia fet un comentari desfavorable sobre l’Orient Mitjà.

Era el primer dia de classe, el grup era nou i ningú no sabia res dels seus companys. Però aquella noia es va aixecar, va agafar l’altra pel coll de la brusa i es va posar a cridar com una boja:
-Racista!”

La bruixa de Portobello
Paulo Coelho

Y

divendres, 6 de novembre del 2009

Et diuen Romeu

Et dius Jofre. Però et diuen Romeu perquè abans de marxar de classe, de l'escola bressol, has de fer petons a totes les nenes, nens, cuinera i monitores. Si no, no marxes content. I no sempre en quedes satisfet que de vegades els pares t'hem d'esperar que facis una segona ronda. Amb un somriure encara més gran a la cara hi afegeixes abraçades, crits i saltirons.

Encara no saps dir el teu nom. Quan t'ho pregunto em dius "meu" i ara sospito que aquest "meu" no prové ni de gat ni de "jo" sinó del nen que es diu Jofre però que es voldria apel·lar amb el mot més dolç que li adrecen sempre amb un somriure, sense mai cap crit... El meu petit.


Y