Vam néixer el novembre de 2008 i ara tenim un any. Un any que inclou un ritme pausat d'ençà del juliol de 2009, en què ambdues famílies ens hem trobat en ple procés d'adaptació. Ara tot just comencem a entrar en una nova normalitat. Ara ja ens coneixem amb els nostres fills; ara ja ens entenem parlant, jugant, rient i plorant, en la salut i en la malatia, i així ens voldrem estimar i honorar tota la vida.
Un plat ben català, diu el meu fill Aram que li han servit avui al col·le: mangondilles amb plegamans. A mi em consta pel menú del mes que avui tocava llenties, hamburguesa i flam de xocolata però... El llenguatge és creatiu i el seu padrí viu a Palau Solità i Plegamans. Visca l'aprenentatge i visca la llengua! YLa foto: "Pregadéu", per Tomeu, amb mandonguilles casolanes afegides manualment (http://www.naciodigital.cat/blocdefotos/index.php?seccio=noticies&pag=&cerca=&autor=1241&tag=®xpag=90)
"L’Athena ja sabia que els seus pares l’havien adoptada quan la vaig conèixer. Tenia dinou anys i estava a punt de començar una baralla al bar de la universitat perquè una noia, pensant-se que era d’origen anglès (blanca, cabells llisos, ulls de vegades verds de vegades grisos), havia fet un comentari desfavorable sobre l’Orient Mitjà.
Et dius Jofre. Però et diuen Romeu perquè abans de marxar de classe, de l'escola bressol, has de fer petons a totes les nenes, nens, cuinera i monitores. Si no, no marxes content. I no sempre en quedes satisfet que de vegades els pares t'hem d'esperar que facis una segona ronda. Amb un somriure encara més gran a la cara hi afegeixes abraçades, crits i saltirons.
